Dia 156. Nit de bus d'aquelles que es fan eternes, i no és una qualsevol, no, és la última del viatge. Probablement, sigui també l'últim bus.
Hi ha overbooking al bus, com moltes altres vegades. Els que no tenen seient, seuen amn un petit taburet al mig del passadís central del bus. Com ho fan per aguantar 12h i no morir en l'intent? No m'ho explic. La qüestió és que ho consegueixen i nosaltres també. Última parada de Birmania, Yangon, la capital. Dos objectius clars, tickets d'avió i trobar un hostel quan abans. Fins la 1pm no resolem lo dels tickets i podem anar a dormir a la guesthouse. Hem agafat una dorm. Allà coneixem a una noia gallega de 36anys que està més perduda que nosaltres. Amb ella i una holandesa feim bones migues i deim de veure'ns per la nit. Nosaltres esteim exhausts i amb mal estat.
La gent local es nota diferent. Molta població india i l'estat del edificis i carrers, fa que més d'un cop pareixi que has surtit de Birmania, que no és el mateix lloc, que estàs a la Índia. Es nota ambient de ciutat caòtica i on el tracte és pitjor. Supòs que tenim ara mala costum, a més és típic que a les ciutats canvii l'actitud d'hospitalitat.
Sortim a dinar. Acabam a un restauant indi. Els preus també són de ciutat. Les nostres activitats previstes es cancelen. No tenim cames, tenim uns bessons destrossadíssims, així que feim alguns compres i unes fotos per la zona sense molt desgast. Decidim retirar-nos i anar a fer unes birres amb les noies com a punt i final a Myanmar. Yangon tampoc ens ha cautivat per fer molt més, encara que seria injust jutjar-la així.
Les noies tenen històries similars amb una gran diferència a favor nostre, tenen quasi 10 anys més. Val que no és consòl, però...ajuda a llevar-nos estress i dramatisme. La gallega té un semi-drama/dilema amb el seu futur vital i laboral. La holandesa explica el seu Vispassana i com el va viure, segona que en poc dies ens conta que el va acabar i li va "agradar". Parla i ens hi veim reflexats...potser un altre moment ho tornaré a provar. Alomillor a Europa es més sencill.
S'ens escapen els dies sense voler o volguent. Això vola. El frenesí dels últims dies no deixa mirar més enllà del dia següent (gran cosa), decidim amb menys de 12h d'acció, però...avui tancam el garito a Myanmar i veus que només queden DOS dies.
No hay comentarios:
Publicar un comentario