Dia 158. Bangkok postresaca. Dura i oblidada. El últim dia terrestre del viatge, i podem dir que el més rellevant de tots, o almenys un dels que més, sobretot pel futur a curt plaç. És d'aquells dies que et fa reflexionar sobre el destí, sinó no hi creies és un bon dia per començar. Casualitat o destí? No crec tan en la primera, sobretot aquest dia.
Vàrem fugir indignats de Khao San Rd en busca d'un nou hostel. Ràpid vàrem tenir substitut i vàrem estar berenats. Després voliem encarar les últimes compres, de regals i a poder ser fer alguna compra per revendre. Per això, vàrem demanar ajuda al del hostel i ens va aconsellar un mercat. Bobe market, que si podia anar amb bus. Aquest seria un fracàs, però aquí ja havia entrat en joc el factor destí. Ho potser abans? Jo crec que si.
A la parada del bus, esperant el 511 un noi amb accent argentí s'ens va acostar a ajudar sobre les direccions del mercat. Ell anava a uns mercats anomenats Platinum i Palladium. A nosaltres tot ens semblava a xinés. Allà ja varem sintonitzar i una cosa va dur a l'altre. Encara no sabem ben bé com (ni si va ser locura). Realment, Ell existeix? Perquè en realitat sense voler a canviat el rumb de les coses, el nostre dia a dia, inclús la relació, però per altra banda només hem estat amb ell 12h de la nostra vida. Si ho penses així escarrufa.
Supòs que són coses que passen. La qüestió és que després del primer mercat (Bobe) fracàs anarem a un altre. Palladium. Mentres seguia la tutoria personalitzada i gratuita sobre el negoci i la vida. Haviem trobat un Guru, Mario. El nostre "Maradona de la bisuteria".
Al Palladium més i més. Cada cop més il.luminats, fins i tot la Jess ho veia clar. Que si invertim, que si 100 que si 200 que si 250. Anavem de tenda en tenda rebent instruccions accelaredes sobre una mica tot: materials, compradors, proveidors, tendencies, preus i un llarg etc. Escoltàvem i creiem. A mi el que em va soptar més és la seva pausa i tempo per explicar i escoltar. No vaig dubtar d'ell, ni tan sols perquè estava sent tan bo amb nosaltres. Ens va deixar temps a soles suficient per mirar-nos o fer petites xerrades per decidir que estava passant. Inclús temps per dinar i coneixer més sobre ell.
Però aquell dia era tot o res. A 5h de tancar les tendes i el nostre viatge. LA ÚLTIMA LOCURA.
Vàrem sortir del centre comercial amb 250€ gastats amb convicció, i el més important, la majoria eleccions personals. El Mario no va ser en cap de les nostres compres. Existeix? Si deu existir clar, però va ser com una ànima divina que ens va impulsar. Estàvem satisfets i exitats (nerviòs a l'hora de comprar), i perquè no dir-ho cansats i mig tripant.
L'últim centre comercial li vàrem deixar per ell. Massa ritme per uns debutant. Ja de tornada vàrem rematar les compres, el dia i el viatge amb un bon sopar amb accent argentí i amb molta història.
El temps dirà si existia o si només érem nosaltres que necessitàvem una veu que fes sortir el que teniem dins. No cal oblidar que teniem algo dintre que pensava en futur, en inversió i en fer una iniciativa negoci nostra. El que sempre li estarem agraïts pel gran últim dia que ens va fer passar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario