Dia 146. Després de berenar a la Harry House, un senyor berenar, que comfirma que aquí això dels xurros es porta, m'en vaig caminant cap a el Downtown. Compr els billets d'avió, 130$ cada un. Una barbaritat. La seva tarifa, per locals, són uns 80$. La companyia del govern, la qual és la més barata, fa pagar uns 91$ als guiris, però clar els seus vols es peten ràpid. Conclusió, un negoci. El extracharge per turistes i la prohibició d'anar amb carretera fins Tanggyi, me sembla que es ara mateix més un negoci que tenir cura de nosaltres. Perquè pels locals està oberta. El govern es forra i forra a les agències i companyies. Tot molt regulat, es reparteixen els dies de vols i preus, ella poden oferir a preu inferior. Fora d'això RES. Però RES de RES. Hi ha unanimitat fins hi tot en les respostes. Per tant, per nosaltres era o això tornar per allà on haviem vingut, un cul de sac.
Vorem si el Myanmar és tan car com diuen o desmontam el mite. De moment és terra de contrasts. Sobretot en preu i nivell de lescoses. Un sopar super bo i gustòs, amb birra inclosa i un lloc agradable (assegut amb cadures per nins això si) et surt a 1€ persona, en canvi un vol de menys de 200km a 90€ i amb una gestió de l'agència propera al ridícul i al còmic.
Després de amollar de cop més pasta que mai. M'escou. M'en vaig a pillar algú que ens porti a les muntanyes a veure alguna village. Trob dos motoristes que hem porten per 12000K els dos. Així que dit i fet, després de 30 min de camí arribam al village del poble Ann. El paisatge és àrid, combinat amb alguns verds i pagodes allà on menys t'esperes.
La gent de la village viu entre cases de fusta i pols. Viu de fer teixits i del camp (i del que arreplega de les visites). No són gaire hospitalaris que diguèssim. Tampoc es deixen fer fotos (sense cobrar), així que nosaltres sudam o feim robados. Veim com fan els fulars i els típics vestits de les dones. També ens n'adonam de la alta no escolarització dels nens. I els budas petits? Què fan?
El paisatge és el més impressionant. Visitam un altre poble, aquest Shan, i tornam cap a casa. El passeig amb moto ha valgut la pena. Hem creuat muntanyes i petits pobles, i hem descobert les afores de Keng Tung.
Després de descansar una mica decidim anar a veure el llac i la posta de Sol. El mercat està tancat, així que pujam a veure el gran buda. El buda està bé, però millor va ser l'experiència de jugar amb els petits monges budes amb la baldufa. Bueno, ells m'ensenyaven. Educats i tranquils, sense sobreexitar-se mai. Sempre bona cara, unes cares que descrivien felicitat i duresa. Petits amb cara de majors alguns. Un gran moment.
Vàrem tenir temps per veure la posta de Sol al llac. La veritat impressionant els colors i l'ambient. Com si fòs un passeig marítim tothom acudia allà a fer esport, a xerrar o a sopar, just després de tancar la feina. Nosaltres ens vàrem introduir amb els locals i els seus menjars. Va ser la nit del famòs mijo mishi! Deliciòs i nutritiu. Les tea house, que tenen menys de tea house que de simple lloc de trobada i "bar" són sempre niu de locals i experiències autèntiques.
No hay comentarios:
Publicar un comentario