Dia 144. Hem sortit de l'estació de busos a les 7am. Puntuals. Reparteixen aigua i un mini croissant de salsitxa. Fa temps que no ens donaven res. Me deman si tots aquests cops anant per agència ens hauran timat? Potser.
De Chiang Mai a Chiang Sai i d'allà a Mae Sai. Param fer un noodles. Hem retornat a els dies de busos, menjar a les paredetes de les estacions, personatges de la zona...ens apropam a la India 2.0? Lo que si que el trajecte ens esta surtin més barat de lo esperat.
De Mai Sai pillam un"bus" vermell. Li diuen bus però no si assembla ni en pintura, és un cotxe. Ens deixa a la frontera. Típic lloc on si mou un estrany ambient. Ple de coses, gent i moviment. Ens resulta fàcil i en 5min canviam de país, forma de fer, cultura i religió. Quatre segells mal posats i alè, palante. De gran vull ser poli d'oficina a la frontera. No fan res i veuen gent diferent cada dia. Aquests no són tan flexibles. Els polis ens donen la primera bonanova (en aquell moment no m'ho acab de creure 100%), la carretera cap a Taunggyi, NO POSSIBLE. Només FLIGHT. La cosa s'emputa. Uns nois ens ho comfirmen. Bueno.
Uns m'assaltem amb uncartó Marlboro a 40bhats? Flip. Hem de fugir d'allà, pas fronterer sempre mala cosa. Hem de fixar objectius. Buscar com anar a Keng Tung, el primer.
Hi ha moltes agències, ens ajuden. Però quan n'has vist una les has vist totes, totes diuen lo mateix. Riuten del oligopoli d'alguns mercats. Aquí hi alguna cosa més, alguna cosa no quadra, res més alluny que el propi govern. Deixam el tema agència per un altre moment, esteim saturats, no sabem com encarar això. Treiem pasta en Kyats a un atm aprop. Una cosa menys. Mos posam a buscar on dormir i com sortir de Tachileik. El primer resulta fàcil, un guesthouse a poc metres caminant ens ofereix habitació a preu thai. Res de l'altre món, però econòmic. Després anam a l'estació i compram uns billets de bus pel matí següent, avui no hi ha més opcions. Per tant, pernoctarem aquí. Poble fronterer total, que es basicament una carretera llarga amb tendes al costats i vida fins que cau la nit. Molta influencia thai i xinesa. Veiem nens surtir de les escoles, per primer cop veim el Thanaka posat a la cara, també com juguen amb una pilota feta d'espar a que no caigui (sembla esport nacional). De moment no veim un canvi molt gran, encara que al edificis es nota més humilitat i menys manteniment, hi ha olors més fortes. Tenim la sensació de haver retornat al principi.
Nosaltres sopam a un petit cafè amb internet, encara no mos introduim al menjar. Però si que hem probat la birra de Myanmar (que es diu igual). El poble s'adorm prest i nosaltres també, ha sigut un dia mogudet i demà no sabem que ens espera.
No hay comentarios:
Publicar un comentario