We have to go back Jess, we have to go back. 14/03/14

Dia 160. Arribada a casa. La nit a l'aeroport ha sigut dura. No hi havia a on dormir còmode. Alguns locos sueltos també. Al control de seguretat ja s'estan acostumant a aturarme per vici, aquest cop també, fins i tot m'han registrat a mode de traficant i m'han apuntat a una llista.

Barcelona ens espera.

Les despedides sempre són difícils. Però aquesta més encara. Per definir-ho diria que ha sigut com una droga. A mi m'ha enganxat, m'ha enganxat. Crec que la droga es diu dinamisme i fer algo amb lo que creus, algo que t'agrada. M'ha fet conèixer més del món i de mi. També de tu i de les relacions interpersonals. Hem conegut multitut de persones i cultures, i he descobert que la nostra realitat amaga moltes coses ridícules. 

Esper repetir-ho algun dia i que no canvii ni el context ni els personatges. Esper sobretot no desaprendre, com així volia fer-ho abans de partir. 

Només han passat menys de sis mesos quan la mateixa persona es rentava les dents amb aigua embotellada i quan la beviem del pitxer, i molts més altres exemples trobariem.

Vull ser feliç com he sigut amb aquest viatge i sobretot, vull més reptes.

Bye bye. 13/03/2014

Día 159. Bangkok-Delhi-París. Volvemos a casa. Decidimos "adiós", o "hasta luego", o "ya nos veremos" a este viaje. Un viaje que ha sacado lo peor y lo mejor de mi. Un viaje que ha sido una ventana mental y real hacia otras formas de entender la vida; un libro constante lleno de personas interesantes, sitios alucinantes y aventuras que son casi indescriptibles. Podría decir que volver supone poner fin a una etapa, pero en realidad creo que no. No es poner fin a nada, porque en el fondo el viaje sigue, porque 'El Viaje' no es un viaje en sí mismo. No es reservar un billete de avión y plantarte en otro continente con un alfabeto desconocido y con una comida picante. No. El viaje es, en el fondo, una forma de entender la vida, de vivirla, de escapar de lo que es normal, de todos aquellos que dicen cuándo y cómo se establece esa normalidad y de encontrarnos a nosotros. Si es que lo hacemos algún día. Porque, quizás, al final todo esto es sólo una búsqueda contínua.

El vuelo de vuelta transcurrió sin demasiados sobresaltos. Correr por el aeropuerto de Delhi, "cagarme" en todos sus funcionarios y suplicar internamente no perder el vuelo hacia Paris fue lo peor del día. En mi opinión, lo realmente destacable es que la vuelta estuvo marcada por los hechos del día anterior. "La locura" cometida, el argentino, la bisutería y nuestra decisión y clara confianza en lo que hacíamos en ese momento, que pasada la euforia de la ocasión se fue convirtiendo en pequeñas dudas. Aunque, de una cosa estamos seguros, si nos salió así en ese momento, así debía de ser. Puede tener muchos nombres: destino, casualidad, circunstacias o nuestras ganas de creer en algo. Sea lo que fuere, la semilla de algo está plantanda. Y esa ilusión me encanta. 

El periplo por aeropuertos tuvo su punto extraño. Sobre todo ver en Paris, la ciudad del glamour y del amour, tantos vagabundos en el aeropuerto. Fue gracioso llegar a barcelona y comprobar que parecíamos unos hippies. Sentían que nos miraban jajaj. Y luego el avión a casa. Salir y ver a la familia ahí. La tarta de mi tía, etc. Este relato no es del día 159. Se me entremezcla con el día 160 y hasta con el 161 pero es que en ese momento, mientras volaba de vuelta, no tuve mucha consciencia de qué día era. 

Mariodona o l'impuls vital? 12/03/14

Dia 158. Bangkok postresaca. Dura i oblidada. El últim dia terrestre del viatge, i podem dir que el més rellevant de tots, o almenys un dels que més, sobretot pel futur a curt plaç. És d'aquells dies que et fa reflexionar sobre el destí, sinó no hi creies és un bon dia per començar. Casualitat o destí? No crec tan en la primera, sobretot aquest dia. 

Vàrem fugir indignats de Khao San Rd en busca d'un nou hostel. Ràpid vàrem tenir substitut i vàrem estar berenats. Després voliem encarar les últimes compres, de regals i a poder ser fer alguna compra per revendre. Per això, vàrem demanar ajuda al del hostel i ens va aconsellar un mercat. Bobe market, que si podia anar amb bus. Aquest seria un fracàs, però aquí ja havia entrat en joc el factor destí. Ho potser abans? Jo crec que si.

A la parada del bus, esperant el 511 un noi amb accent argentí s'ens va acostar a ajudar sobre les direccions del mercat. Ell anava a uns mercats anomenats Platinum i Palladium. A nosaltres tot ens semblava a xinés. Allà ja varem sintonitzar i una cosa va dur a l'altre. Encara no sabem ben bé com (ni si va ser locura). Realment, Ell existeix? Perquè en realitat sense voler a canviat el rumb de les coses, el nostre dia a dia, inclús la relació, però per altra banda només hem estat amb ell 12h de la nostra vida. Si ho penses així escarrufa.

Supòs que són coses que passen. La qüestió és que després del primer mercat (Bobe) fracàs anarem a un altre. Palladium. Mentres seguia la tutoria personalitzada i gratuita sobre el negoci i la vida. Haviem trobat un Guru, Mario. El nostre "Maradona de la bisuteria".

Al Palladium més i més. Cada cop més il.luminats, fins i tot la Jess ho veia clar. Que si invertim, que si 100 que si 200 que si 250. Anavem de tenda en tenda rebent instruccions accelaredes sobre una mica tot: materials, compradors, proveidors, tendencies, preus i un llarg etc. Escoltàvem i creiem. A mi el que em va soptar més és la seva pausa i tempo per explicar i escoltar. No vaig dubtar d'ell, ni tan sols perquè estava sent tan bo amb nosaltres. Ens va deixar temps a soles suficient per mirar-nos o fer petites xerrades per decidir que estava passant. Inclús temps per dinar i coneixer més sobre ell. 

Però aquell dia era tot o res. A 5h de tancar les tendes i el nostre viatge. LA ÚLTIMA LOCURA.

Vàrem sortir del centre comercial amb 250€ gastats amb convicció, i el més important, la majoria eleccions personals. El Mario no va ser en cap de les nostres compres. Existeix? Si deu existir clar, però va ser com una ànima divina que ens va impulsar. Estàvem satisfets i exitats (nerviòs a l'hora de comprar), i perquè no dir-ho cansats i mig tripant. 

L'últim centre comercial li vàrem deixar per ell. Massa ritme per uns debutant. Ja de tornada vàrem rematar les compres, el dia i el viatge amb un bon sopar amb accent argentí i amb molta història. 

El temps dirà si existia o si només érem nosaltres que necessitàvem una veu que fes sortir el que teniem dins. No cal oblidar que teniem algo dintre que pensava en futur, en inversió i en fer una iniciativa negoci nostra. El que sempre li estarem agraïts pel gran últim dia que ens va fer passar.

NO al Lek Guesthouse

Día 157. Nos levantamos a las 4.30 de la mañana para ir al aeropuerto de Yangon. El aeropuerto es majestuoso, nada que que ver con la cutrez de las estaciones de buses. Llegamos con tiempo, pesamos las maletas y vemos que nos sobran kilos. Tiramos lo que nos sobra, reubicamos el peso y todo va perfecto. Durante la cola conozco a una pareja de chilenos que me dice que han vivido un año en Nueva Zelanda, otro en Australia y ahora llevan otro viajando. Acaban en junio y vuelven a. Chile dicen.

Subimos al avión y en una hora y poco estamos en Bangkok. El vuelo se me pasa volando ¡vaya! ¡Qué juego de palabras tan tonto! Pillamos un bus que nos lleva hasta el centro de la ciudad y dura casi el doble que el avión. Va lento y Bangkok es grande, es una megaurbe que impresiona y más cuando uno está de vuelta de Myanmar. 

Le digo a Mu que vayamos al Lek Guesthouse. No me apetce estar buscanco hostel. Más por vaguería que por cansancio. Me apetce disfrutar de Bangkok cual turista que acaba de llegar. Al menos eso era lo que pensaba en aquel momento. Dejamos las maletas en el Lek y nos vamos a ver un poco la ciudad. O mejor dicho, a comprar algunas cosas. Bebemos un shake que está muy ricoy vamos a comer a un israelí. El restaurante elegido es sencillamente perfecto. Después toca jornada de impresión de vuelos, de alguna compra tonta en el supermercado tailandés y estar vagueando en el hostel. 

A media tarde empezamos a notar que el Lek Guesthouse no ha sido una buena opción. Está en medio de todo el mogollón. La calle empieza a parcer una macrodiscoteca. Gente, más gente, ruido, música que sale de tres frentes diferentes y todas igual de fuertes. Muletón se empieza a poner nervioso... En fin, paso de relatar lo que viene a continuación.

Cuando nos calmamos salimos a la calle a comer un pat thai. Si no puedes con tu enemigo únete a él dicen, así que decidimos beber unas cervezas y ver si nos animamos. Pero llegados a este punto estamos en otra onda muy diferente. Por mucho que bebamos me siento muy fuera de lugar en medio de toda la gente guay que va a pasar la fiesta de su vida a Bangkok. No me aprezco a ellos y no estoy viviendo la noche como ellos. Nos bebemos un vaso de vodka (con mucho vodka) con zumo de piña y volvemos al hostal. A la vuelta la chica del hostal nos trata fatal. Discusión nuestra de por medio, decidimos que a la mañana siguiente, lo más pronto posible, saldríamos de ese antro y en vista de lo que pasó al día siguiente podríamos decir que fue ¿casualidad?

Yangón, penúltima parada. 10/03/14

Dia 156. Nit de bus d'aquelles que es fan eternes, i no és una qualsevol, no, és la última del viatge. Probablement, sigui també l'últim bus.

Hi ha overbooking al bus, com moltes altres vegades. Els que no tenen seient, seuen amn un petit taburet al mig del passadís central del bus. Com ho fan per aguantar 12h i no morir en l'intent? No m'ho explic. La qüestió és que ho consegueixen i nosaltres també. Última parada de Birmania, Yangon, la capital. Dos objectius clars, tickets d'avió i trobar un hostel quan abans.  Fins la 1pm no resolem lo dels tickets i podem anar a dormir a la guesthouse. Hem agafat una dorm. Allà coneixem a una noia gallega de 36anys que està més perduda que nosaltres. Amb ella i una holandesa feim bones migues i deim de veure'ns per la nit. Nosaltres esteim exhausts i amb mal estat. 

La gent local es nota diferent. Molta població india i l'estat del edificis i carrers, fa que més d'un cop pareixi que has surtit de Birmania, que no és el mateix lloc, que estàs a la Índia. Es nota ambient de ciutat caòtica i on el tracte és pitjor. Supòs que tenim ara mala costum, a més és típic que a les ciutats canvii l'actitud d'hospitalitat. 

Sortim a dinar. Acabam a un restauant indi. Els preus també són de ciutat. Les nostres activitats previstes es cancelen. No tenim cames, tenim uns bessons destrossadíssims, així que feim alguns compres i unes fotos per la zona sense molt desgast. Decidim retirar-nos i anar a fer unes birres amb les noies com a punt i final a Myanmar. Yangon tampoc ens ha cautivat per fer molt més, encara que seria injust jutjar-la així.

Les noies tenen històries similars amb una gran diferència a favor nostre, tenen quasi 10 anys més. Val que no és consòl, però...ajuda a llevar-nos estress i dramatisme. La gallega té un semi-drama/dilema amb el seu futur vital i laboral. La holandesa explica el seu Vispassana i com el va viure, segona que en poc dies ens conta que el va acabar i li va "agradar". Parla i ens hi veim reflexats...potser un altre moment ho tornaré a provar. Alomillor a Europa es més sencill. 

S'ens escapen els dies sense voler o volguent. Això vola. El frenesí dels últims dies no deixa mirar més enllà del dia següent (gran cosa), decidim amb menys de 12h d'acció, però...avui tancam el garito a Myanmar i veus que només queden DOS dies.

Escaleras. 09/03/2014

Día 155. Hemos pasado de largo de la Golden Rock así que queremos suibr la Zwe ka Bin. La chica catalana de Bago ya nos había hablado de ella y ayer, durante el paseo, que me encantó, ya nos entró las ganas definitivas. 

Amanecemos en el hostel y recogemos todas nuestras cosas. Dejamos las maletas fuera, desayunamos, y tras pensar si vamos en bici o no nos decidimos por una furgo compartida que nos lleve a las faldas de la montaña. No fue fácil encontrar la furgo. Ninguna nos paraba, sólo taxis que nos pedían 5000 kyats. Al final nos subimos a la que pudimos. Unas 15 personas en un espacio para 8. Fue divertido.

Llegamos a las faldas de la montaña y queremos comprar agua. En la tienda, la familia nos invitan a plátanos y nos quedamos un rato con ellos. Están todos. Padre, madre, hijos, abuela, hermanas. No me cansaré de decirlo, pero tanta bondad en la mayoría de la gente de Myanmar es emocionante. Pero hay que estar al tanto del tiempo porque nuestro bus nocturno a Yangon sale a las 19.00. 

Empezamos a subir y subir escaleras. 3630 escalones, casi nada. Es más duro de lo que pensaba y me empiezo a plantear si podré llegar a la cima. Las piernas están cansadas y  el sol es fuerte, es la 1.30 del medio día. Seguimos subiendo. Por el camino vemos a tres niños y un hombre que cargan cestas en la espalda con provisiones para el monasterio. Se les ve agotados. Les doy plátanos para el trayecto y me dicen "excuse me" cuando querían decir "thank you". 

Mi ritmo, a pesar de todo, no es tan malo y el de muleton muy bien. Tardamos una hora y 20 él  y una 1 hora 25 yo. Subimos a la cima y vemos el monasterio. Nos alegramos de no haber dormido ahí. Tampoco es un monasterio bonito y habríamos dormido en el suelo. No tenemos mucho tiempo. Estirar, sentarnos un rato y bajar de nuevo. Pisamos el suelo con las piernas destrozadas, aunque no tanto como estarían pasadas unas horas. Al día siguiente casi no podía ni bajar un escalón, el dolor en el gemelo era brutal.

Estamos con prisas aunque vamos mejor de tiempo de lo que pensábamos. Llevamos a Hpa An, comemos unos noodles, nos duchamos en el hostel y luego al bus. Es aquí cuando me doy cuenta de que casi no puedo andar. Pasamos noche en el bus nocturno hacia Yangon ¡qué raro! XD

El sopar més barat. Un dia alucinant. 08/03/14

Dia 154. Buf, buf, buf! Una abraçada allà cap a les 2,50am, perdut al bell mig d'un poble del sudest del Myanmar, Hpa-An, resumeix el meu patiment dels últims cinc minuts. El abraçat és una taxista qualsevol, que per mi no ho és, és el nostre salvador. Ha evitat que perdèssim a dos dies de volar, la documentació i l'ipad. Ha sigut un dejavú del episodi càmera, aquest cop amb més fàcil resolució i amb una millor reacció meva. Més ràpid era díficil. Veniem de Bago, i el bus de nit ens havia despertat i deixat mig dormits (alguns encara dormien) a Hpa-An més prest del esperat. Buf, buf, buf! Podem respirar. Per sort la moto ha accelerat i el bus havia parat a deixar gent. Aquí ningú roba, així que l'èxit era assegurat.

Queden 3h perquè surti el Sol. El mercat de verdures no enten d'hores i ja està obert. Sembla les Rambles a les 2 de la tarda. Multitut de gent i menjar, s'agreix poder fer un cafè, i unes genials pastes, "acompanyat" a aquestes hores. Els budistes fan ofrenes, la gent compra els caviures per uns dies i nosaltres fem entrades i temps mentres la ciutat es despera. Allà a les 7am començam a busar hostel, la oferta no és molta però el que trobam és collonut. Dormim fins les 15h, ho necessitàvem.

El somni ha sigut reparador encara que a primera instacis no ho sembla. Ens debatim entre llogar o no una bici, entre si fer ruta de visita al voltant o descansar. Al final gresca. A preu de mig dia ens posam en ruta, i quina ruta! Practicament 26km. El paisatge és fenomenal, atrevessam poblats, veiem la montanya Zwe ka bin i un monestir budista. Però lo més alucinant és la armonia que hi ha. Entre la gent, nosaltres i el lloc. Jo sobre la bici mig cantant record tenir calfreds i pensar que aquell moment era de pau completa i que el recordaria. La gent et somriu, s'interesa i mostra una amabilitat i simpatia super sincera i natural. Nosaltres no donam avast. Bici, armonia, descansats, paisatge, felicitat tot sembla perfecte. Em sent un privilegiat, aquí hi arriben molt poques persones i no se si ho podré repetir, sent que almenys ho crec valorar en aquell moment. Com tot després s'engrandirà o no depenent del futur.

Demà pensam escalar la muntanya. Bé, és una inmensa roca de 800m molt abrupta i que té més de 3600escalons de pujada. Si pot dormir, però encara no ho tenim clar. Vorem. La tornada en bici ja de fosc, i havent vist una posta de Sol increible, finalitza a un restaurant que tendrà l'honor de ser el més barat del viatge. 1300 kyats per dos arros amb pollastre al curry i dues pastes de postres. Uns 0'90€!! després birreta i un skype ràpid amb els pares.