Dia 128. No record aixecar-me tan fet pols en cap dia de viatge, ni tan sols a Kathmandú. Durant la nit ja he tengut la sensació que alguna cosa no anava bé. Sento una pressió a sobre meu, mal de cap, dèbil, zero forces i, res més enllà, hem de fer 12km de volta per la jungla, sense quasi aigua i una asfixiant calor. Em vull fondre, vull desapareixer, o més ben dit aparaixer a Kuala Tahan.
Clar, fa mal entendre i explicar que no et trobes bé de veritat, quan en realitat ningú a descansat perfecte. Tothom ha dormit alla mateix. Però jo se que no estic ni al 50%, se que tenc febre. Se que el camí serà llarg.
Deixam la hide un cop hem berenat. La jess creu que menjant s'arreglarà el meu estat, però no. Començam creuant un riu. El refresh i el paracetamol ajuden. Pero poc a poc puc seguir menys el ritme de ningú. La jess m'espera els altres fan el seu camí i de tan en quan ens trobam. A prop de un antic poble de orang asli creiem que el desviament marca pocs km per arribar. Això ens anima. Falses esperances i pitjor psicologia. A partir d'aqui el camí es fa etern, molt llarg. Quasi no tenim aigua. La gent diu que falta una hora, mitja hora, però la realitat és una altra.
Per sort no ens perdem. Ens anam animant com podem, sobretot la jess a mi. El km es fan llargs. Molts barrancs que baixar i despres pujar amb una humitat escandalosa. Veiem troncs al mig del camí i ja bufam. Lo que ahir era un salt divertit, avui és un obstacle de prova olímpica. Passen mé de 5h des de que hem sortit, i més de 12km i començam a creure que s'acaba. Primer senyals de que no es necessita guia i despres la passarela. Ara si. 500m. Eterns també. Per fi la millor Coke de tot el viatge. Alguna encara tenen forces per parlar. Nosaltres no podem quasi ni moure un múscul.
No hem vist grans animals però recordarem la nostra experiencia. Sobretot ens ho pensarem més.
Acabam dormint de nou tots junts, amb la baixa del Simon que pira a Jerantut el mateix dia. Nosaltres dema. Jo només vull dutxa i llit. Ho duc somiant des de fa mil hores. Tenc calfreds i 38,5 de febre. Ni el partit del barça amb relaxa. Necessit dormir. Demà ja no hi ha més trekking salvatge. Només record una nit de somnis febrils bastant paranoics.
No hay comentarios:
Publicar un comentario