De oca en oca i... 04/02/14

Dia 122. El dia comença diferent que ahir. Crec producte de la nostra predisposició, els llençols nets i l'ambient del lloc. 

Tan bon punt feim les maletes i ens despertam surtim a berenar. Allà trobam el owner del hotel. Un home entranyable, ben igual que la seva dona, que es desperta més tard i s'acaba unint a la tertulia matutina. Nosaltres que haviem d'agafar el bus a les 9,30pm ens oblidam, aposta o no. La veritat esteim agust allà. Passen dues hores i seguim parlant. Ens expliquen una mica la seva vida i nosaltres les nostres expectatives. Estan enamorats de la gent espanyola, i sobretot catalana (supòs han sigut els únics guest spanish que han tengut). Parlen marevelles. 

Són gent molt natural i humil que se'ls veu feliços. Obren les portes de casa seva i ens conviden a tornar, malauradament no podrem quedar-nos més temps. O si, però ara no toca. No obstant, dona la sensació que allà estariem bé i qui sap si en un futur tornam. Del que estic segur és que a mi aquestes mescles culturals positives i plenes de bones vibres em reforçen la idea de sortir de Europa, treballar i buscar la felicitat fora. (A la Jess probablement també li fan creure més). Crec que l'estil de vida "asiàtic" m'agrada més, és més sa. Des de l'alimentació fins al modus operandi laboral és més sa. M'agrada. Algo que se que m'agrada...ja és bastant! Crec que l'edat no importa, potser fina hi tot és una avantatge. He de reflexionar.

Però el dia no acaba aquí, de fet només acaba de començar. Ens despedeim de la família del Mommies Guesthouse amb molta amabilitat i posam rumb a la sortida de Cherating. Allà volem agafar un bus local cap a Kemaman (hem perdut l'express). La altra opció és tornar a fer autostop i...bingo. Això no m'havia passat mai. Creuam la carretera, deixam les maletes a la parada de bus, i ens disposam a aixecar el dit i posar bona cara. PAM! Tan bon punt aixecam el dit (jur que no van passar més de 30seg) para un cotxe que sortia de Cherating. Bé no para un cotxe, para un mercedes que lo flipas!! Impressionant.

L'home es diu Abdul i treballa per una companyia malaya d'oli al Sudan. Passa mesos aquí i allà. Ens diu que és un home solitari, es nota que busca certa companyia. Ens explica una mica la vida i la seva habilitat pels idiomes. Li agrada la música europea, la qual ens acompanya tot el viatge. Ens deixa a l'estació de busos de Cukai. Perfecte. Ara tres hores i ja serem a KT.

A KT només i feim una petita volta al chinatown i una area comercial. Aprofitam per dinar al Mcdonalds. Ens sembla que la ciutat no ens aportarà gaire i que tenim forces per fer el viatge del tiron cap a Kota Bharu. Aixi que a les 6pm agafam un altre bus de 3h. Aquest és fa més llarg i fred! Però bé al final tot arriba. KB sembla més actiu, encara que el bus ens ha deixat a 4 km del centre, la ciutat està plena de gent mirant un partit de futbol a la tv. Tots a les terraces, sembla spain. Esteim cansats i pesen les maletes i les cames. No tenim mvl i costa trobar el hostel, així que el nirvis afloren. Al final, en trobam un per 30RM que no està mal. Ens servirà per avui. La ciutat sembla estar activa per la nit però nosaltres ja no esteim per mes històries, són les 12pm.