T H E G R E A T E S C A P E

Dia 62. La merda generalitzada que són els coixins al hostels de la Índia, hauria de ser denunciable. La nit no ha sigut perfecte així que més val aprofitar el dia, a les 6,15am ja som en peu i a les 7 ja som dintre el bus que ens portarà a les Ajanta Caves. Donant salts i a tota òstia, two fast too furious. Així arribam al destí abans d'hora, així que fem un berenar de lo més veg i autòcton abans d'entrar.

Les coves d'Ajanta estan força bé. Encara que personalment m'esperava unes coves més abruptes, més colossals i potser més grans encara. Són una trentena, de les quals ens visitem unes 20. Algunes són molt semblants entre si, algunes conserven millor els murals de tempera o les figures buddhistes, i la principal característica és si tenen stupa dintre o espais de meditació. 

La veritat és que l'escenari on estan ajuda a donar-li aquesta trascendencia, sembla com si fossin petites finestres escarvades a la muntanya. Però els veritables protagonistes som nosaltres. Semblem estrelles o famosos, grups de nois i noies volen fotografiarnos, ens paren, ens observen i alguns s'atreveixen a preguntar. Fins hi tot els seus professors volen fotos. La sensació és super estranya, així deu ser la fama? Tan diferent som per ells? Per què ho fan? En que destacam? Lo curiòs, es que algunes d'aquestes preguntes queden contestades quan nosaltres al veure un grup de monjes de Corea del Sur, decidim fotografiar-los enèrgicament. Això si, sense transmetre'ls-hi la sensació de idols o ser extreterrestre, més aviat com imatge peculiar i estètica o digne de fotografia. Potser és simplement un pas més i realment som molt a prop del que fan els centenar de nens de l'escola que practicament ens han perseguit. Tot una vivència.

Pel que fa a les coves no donen molt més de si. Tornam cap a Jalgaon no sense abans veure el museu i les rèpliques que estan preparant per les futures generacions. Per sopar torna a tocar Domino's, aquest cop a domicili. Abans de anar a dormir miram el Padrino 2, aguantam la meitat.