Doncs si va funcionar el power si. Varem tenir camarot de NOMÉS dues persones i varem poder estar minimament cómodes. Damunt les 9 del matí ja erem a Gorakhpur, ultim punt amb estació de tren abans d'arribar a la frontera amb el Nepal. La primera passa del llarg trajecte ja estava feta (10h).
Gorakhpur va ser testimonial perquè tan bon punt varem sortir de l'estació hi havia els busos cap a Sonauli esperant-nos. Bus a rebentar, dels antics, dels incòmodes, dels que la gent puja coses tam estrafalaries com una peça gegant de motor, dels que et preguntes com encara funciona i les amortiguacions no li han dit basta. 100 rupies per cap i després d'uncami de sotracs i mogudet, segona passa completada (3h).
Sonauli era el que s'esperava, un poble de pols i basat amb el negoci de la frontera amb Nepal. Ens posen el segell de sortida i posem el primer peu al poble veí. Només creuar es nota diferencia, la gent es mes amable, un amable diferent. Pagam la nostra visa nepalí per 15 dies de 25$ i provam la cervesa Gorkha. Bona bona, aquí hi ha bars per tot!! Res mes alluny d'una petita prova del que ens espera.
La mala noticia es produeix quan confirmam la noticia de la vaga general del transport, en tot el pais, durant els 10 dies previs a les eleccions. Aixo dificulta la nostra movilitat. Volem anar a Lumbini o Pokhara, pero al final vegent que no hi ha cap bus decidim enganxar l'unica opcio q s'ens presenta i acabem a Butwal, a 25km de la frontera. Tercera passa del nostre viatge cap a Pokhara (1h).
D'alla no hi ha millor opcions. Haurem de fer nit en contra de la nostra voluntat. Els dos malotes dela ciutat ens ajuden a trobat hotel. Per fi, descansam. Jo caic redó.
Es confirma el vist, Nepal es una altra cosa, es millor que India en qualitat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario