T H E G R E A T E S C A P E

Voler és poder, diuen. Afegeixo, creure és poder.

Des de temps ençà, ja no recordo ben bé quan, les meves ganes d'emprendre una nova aventura han anat augmentant i, sobretot, evolucionant. En part, la meva estança a Londres m'ha permès creure i fer moltes coses, de les quals no em veia capaç fa poc més d'un any. Per tant, l'origen potser sigui un mix de sentiments, idees, influencies personals, creences, maneres d'entendre la vida que han anat confluint i mesclant-se durant el pas del temps, durant tota la meva vida. Crec que més enllà de ser un simple viatge és una expressió vital. Tampoc crec que sigui el final d'una etapa sinó més bé en la transformació d'aquesta. 

És veritat que la idea em rondava el cap ja fa molt temps, en realitat com una simple utopia, una cosa que mai creia complir. És la típica cosa que veus fer a altres persones, la típica idea que veus amb enveja i que no saps molt bé com ells la arriben a dur a terme, la qual et crea resignació a tu mateix pensant que mai la podràs realitzar. Que no ets suficientment capaç, valent o que, simplement, no està feta per a tu. Però a poc a poc s'ha anat organitzant dintre meu i, posteriorment, sobre el paper.

Diria però que la clau has sigut tu. Sense tu no tendria sentit i no és portaria a terme. Només existirien un conjunt de ganes, resumides en un "voler". M'has fer veure que la utopia era realitzable, has cregut en ella des d'un primer moment, en concret, des d'aquell moment en què els teus ulls brillaren al Wetherspoon quan Asia estava a la meva boca. Allà vaig saber que deixava enrere l'etapa del voler per passar a la del "poder".

La meva pregunta ara és:

Realment ens escapam de alguna cosa ("és un escape"?) o més aviat anem a buscar-la?