T H E G R E A T E S C A P E

Quant les dubtes apareixen no només són els més forts els que sobreviuen a elles, també aquells que saben tractar-les amb normalitat, almenys amb la màxima possible, cordura, respecte i coherència. (I no sempre en faig llarg d'aquestes, almenys a curt plaç). I també els que saben com gestionar-les. 

Crec que dubtar és humà, perquè sinó dubtessim ens matariem (literal i metafòricament) en un obrir i tancar d'ulls.

Per trobar la fortalessa hauriem de buscar aquells punts que ens facin unics, retornar a allò que ens dona pau. Crec saber quin és. N'hi ha uns quants de fet. Res més enllà d'un DAFO humanitzat. Perquè per les debilitats, algunes ja les sabem.

Per trobar les altres crec que cal un esforç col•lectiu. Som un equip vas dir, i tenies tota la raó del món. Saps que m'agraden els símils futbolístics doncs...és tracta que si un defensor puja a l'atac sap que tendrà una coberura defensiva, que no es trobarà un forat o una cosa inesperada, és sentirà segur per fer-ho, així un altre cop tornarà a atacar. També hi ha aquells jugadors que donen equilibri, balanç al equip. Aquest miren per damunt de tot pel bé col•lectiu, són sacrificats, les seves actuacions tenen efectes generals. Són coherents en els seus moviments. 

Quasi tot això és treballa, els millors equips són aquells que desenvolupen automatismes tan ofensius com defensius, tan creant possibles oportunitats com defensant-se de les possibles amenaces.

Així doncs, em sembla mi tenim feina a fer si volem guanyar el partit. Tu de que jugues?